Carme Planells

Carme Planells (Eivissa 1964) és autora de narrativa i teatre. Llicenciada en filologia catalana, especialista en serveis lingüístics, documentoscòpia i lingüística forense. Forma part de l’equip dramatúrgic d’Iguana Teatre, amb qui ha escrit: Llum trencada, Premi Ciutat de Palma 2018; Mar de fons, premi al millor espectacle en línia del Festival Fringe d’Edimburg 2020 i Fils de vida (2022). Obres que s’agrupen en la Trilogia de l’exclusió. En solitari signa Jo som perquè foren (2018), Els mots que m’han abocat al poble (2018), Das land (2022) i Planeta B/N (2012), entre d’altres.

Com ha estat la teva experiència de sentir la teva obra convertida en pòdcast?
– M’ha agradat, només l’havia sentit una vegada i fent jo de Michelle, amb la qual cosa no no em podia fixar gaire en els detalls… veure-la o sentir-la “des de fora” és molt diferent. I amb els efectes afegits, és a dir, amb un enregistrament ben fet, la veritat és que guanya molt.

Trobes que s’hauria de continuar amb aquest projecte?
– Sí, per què no? Tot el que sigui fer cultura, fomentar-la i difondre la dramatúrgia balear està molt bé i s’ha de fer. Però jo ho envestiria d’una altra manera, amb textos escrits especialment per al pòdcast. És diferent que escriure teatre perquè es perd, per exemple, la presència dels actors i les actrius, però, en canvi, es pot jugar amb altres coses… Seria com recuperar aquell radioteatre que es feia quan no hi havia tele, o les famoses radionovel·les… amb un poc més de qualitat, clar.

Com és el teu procés creatiu?
– Com una bomba o com una olla de pressió, el definiria. Si ja tenc un tema decidit (que pot ser perquè l’he triat jo, però també perquè m’ho han encarregat) llegesc sobre el tema, ficció, no ficció; mir documents gràfics (fotos, documentals, pel·lícules, anuncis…). Escolt converses a l’autobús o a les coes i sales d’espera (m’encanta), apunt notes en llibretes o mir de recordar-les, i tot això fa com un xup- xup al meu cap (em costa dormir en aquesta etapa) i un dia esclata i em pos a escriure.

Quant de temps et va dur escriure aquesta obra?
– Das Land va començar en un curs d’en Sergi Belbel de fa molt de temps, em va agradar l’experiment perquè ens va posar en situació fent-nos jugar a un joc de mentides i enganys i, després, començàrem a escriure. L’exercici de curs quedà en un calaix i un dia vaig decidir acabar-lo amb un principi i un final. Havien passat anys entre una cosa i l’altra. No sempre és així, normalment quan el meu cap “explota” em surt bastant ràpid tot. Després, però, s’ha de deixar reposar i s’ha de revisar i revisar…

Segueixes qualque ritual a l’hora d’escriure?
– No especialment, llevat d’apuntar coses en llibretes diferents (ara mateix en tenc 4 en marxa de diferents mides) que després he de buscar… o trossos de paper. De vegades em pos música que s’adigui amb el que vull escriure i, a l’hivern, m’agrada prendre una infusió calenteta i que sigui un poc picant. A l’estiu alguna cosa fresca i dolça, tipus orxata o batut de fruita. La primera passa sempre és amollar-me i escriure, després ja ho llegiré i ho reescriuré, revisaré i retocaré moltes de vegades.